Acabo de sentir aquesta notícia per TV3:
Hannah Jones, una noia britànica de 13 anys, ha aconseguit que els tribunals li reconeguin el seu dret a morir amb dignitat. Malalta d’una estranya leucèmia des dels cinc anys, els medicaments que ha hagut de prendre li han provocat una insuficiència cardíaca que només podria solucionar-se a través d’un trasplantament.
Al febrer l’hospital Heredfordshire Care Trust va sol·licitar una ordre judicial per a obligar-la a sotmetre’s al trasplantament i els serveis socials van entrevistar a la noia. Hanna va aconseguir convèncer al treballador social que la seva decisió era meditada.
L’adolescent ha decidit rebutjar un trasplantament de cor que podria salvar la seva vida i els tribunals li han donat la raó.
Hannah argumenta que l’operació “podria no sortir bé” i si tingués èxit estaria obligada “a seguir prenent medicació” la resta dels seus dies. La petita ha decidit renunciar a una vida ‘lligada’ als hospitals.
El pare de Hannah, Andrew Jones, ha assenyalat que “ja ha passat per massa dolor i afegir l’estrès d’una compareixença judicial o de ser forçada a seguir en l’hospital hagués estat una desgràcia”.
Els pares de l’adolescent, segons la BBC, estan “molt orgullosos” d’ella i protegeixen la seva voluntat d’interrompre el tractament i morir amb dignitat en la seva pròpia casa envoltada de la seva família.
S’ha d’estar prou farta de la vida que ha tingut fins ara i de la que pot esperar si s’haguès fet el transplantament per prendre aquesta decisió.
Tinc sentiments contradictoris sobre aquesta decisió. No sé si pensar que és una decisió valenta o covarda. La noia té 13 anys. No estem parlant de qualsevol adolescent. Són 13 anys de patiments que l’han fet madurar.
El que sí tinc clar és que respecto la seva decisió independentment si estic d’acord, o no.
Que passeu un bon dia.
