Per les notícies alarmants que estem reben a traves dels media hi ha una crisi mundial de tipus econòmic-financer, de seguretat nuclear i de terrorisme.

Des de l’any 1929 no es vivia un terratrèmol tant gran a les borses. El govern dels EEUU han injectat o pesen fer-ho una gran quantitat de dòlars per amortir la caiguda de l’economia. La xifra de l’atur puja.  La xifra de impagats augmenta i encara ho farà més. EEUU i Rússia han trencat el pacte sobre armes nuclears. Els talibans guanyen terreny a l’Afganistan. El món actual tal com el coneixem perilla. I el que es pitjor que no perilla per millorar.

El que em sap greu de tot això és que pagarem els de sempre. Els que en la piràmide del poder estem a la base. Els ciutadans.

Mentre els bancs, immobiliàries i especuladors de tots tipus feien el seu agost particular no van pensar en  els que contribuïm al seu benefici. Seria il·lògic. Però quan el seu estatus trontolla, els hi falta temps per gratar-nos les butxaques. I nosaltres mutis i a pagar.

Tinc la impressió des de fa ja uns quants anys que estem vivim una època de canvis que pendulen entre una nova civilització més global, més humana, més segura, més sostenible i entre una  mena de revolució social com la que es va voler portar a terme durant la guerra civil. Tot un univers nou entre ambdues opcions i a més a escala global. Del que no tinc cap dubte és que a partir d’ara res serà igual que abans d’aquesta crisi. Estem vivint en carn pròpia i en directe a un moment que fara història.

Rússia ha passat de ser un país que estava en la bancarrota a començar a doblegar a Europa amb l’amenaça d’una retallada en el subministrament de  petroli i gas. I es torna a plantar davant dels EEUU com un rival a tenir en compte. Xina és el tercer en discòrdia. L’India està encara calladeta però vigila  al Pakistan.

A l’Afganistan els talibans van guanyant terreny i les forces de l’ONU van retrocedint de tal manera que els totpoderosos EEUU estan canviant la seva tàctica a la zona. Una vegada “normalitzat” l’Irak destinaran els seus recursos en l’Afganistan. i a tot això, desprès de 7 anys de l’atac  del 11-S, per cert, a on esta Bin Laden? Hi ha moltes teories sobre el que va passar aquell dia, cliqueu aquí.

Al final resultarà que el saudita és un soci de l’americà i que han fet la feina junts  aparentant estar enemistats per governar el món i repartir-se els beneficis o influencies.  O al menys per intentar-ho perquè de moment res sembla que els estigui sortint com havien planejat, al menys al soci americà. Potser sí, els pous de petroli de l’Irak que al fi i al cap era el seu objectiu geoestratègic.

Dick Cheney, Donald Rumsfel, George Bush, Bin Laden, representen a una part de l’evolució que ens espera a la cantonada.

Evo Morales, Hugo Chàvez, Rafael Correa, Luiz Inácio Lula da Silva, representen altre de les parts.

Els russos,  el xinesos i finalment els europeus que ja els costa posar-se d’acord, també formarien  parts dels equips grans que estan en joc i que decidiran, o no, el nostre futur.

Els equips petits són molts però no formen una federació prou potent encara per enfrontar-se amb garanties d’èxit. Es tracte dels anti-sistema i aquells que qüestionen el sistema però que no són tant radicals. Cada dia són més i segons el temps va passant tenen més arguments al seu favor.

Fa un parell de dies vaig sentir al president de la Borsa de Barcelona en Joan Hortalà en una intervenció en el programa Àgora del Canal 33 dient que els plans de pensions que es basaven en la borsa no corrien perill. Que la borsa en el 2002 estava a 5.000 punts i ara anava pels 11.000. Ahir sense anar més lluny, en Xavier Sala Martin feia manifestacions a RAC1 en el programa de la tarda d’en Toni Clapés afirmant el contrari i assegurant que la borsa estava manipulada

Una de les coses que més m’emprenya d’aquesta situació és que sembla que aquesta crisi els ha agafat a tots els experts per sorpresa. Encara tinc present les declaracions de l’any passat fent referència als problemes que generava als EEUU la fallida de les subprime. Dient que a Europa no ens afectaria.

Tantes llicenciatures, diplomatures, doctorats, experts, estudiosos no van ser capaços d’advertir el perill que s’ens venia al damunt amb aquests tipus de crèdits? I els governs que no tenen assessors?  A vegades em donen ganes de demanar que s’aturi el món per baixar-me. Considero un atac flagrant cap a cadascú de nosaltres aquestes actituds que desacrediten a uns i a altres però  que ens perjudiquen a la resta. De que serveixen tantes carreres universitàries, experts, assessors, analistes?

I aquí, a casa nostra, es demana als líders polítics solució a la crisi. Amables lectors heu de saber que en un món globalitzat la solució ha de ser global. Els canvis petits poden ser poderosos si els practiquem els ciutadans segons deia el Capità Enciam però és vàlid per segons quines coses, per les solucions a aquests tipus de crisi no està a l’abast dels individus si no dels governs que han de convèncer els qui tenen el capital que al fi i al cap són els que dominen el cotarro.

o no?

Que tingueu un bon dia.