Buscant feina de comptable polivalent

Codi QR amb les dades de contacte per llegir amb mòbil que disposi del programari de lectura.

Si no disposeu d’aquest mitjà podeu deixar un comentari aquí Leave a Comment
amb les vostres dades i em posaré en contacte.

 

Donada la situació actual de crisi econòmica he cregut oportú publicar el meu currículum per si hi ha alguna empresa que necessiti d’una persona amb els meus coneixements.

Si sabeu d’alguna familiar, amic o conegut que necessiti d’una persona amb les meves característiques seria bo que li féssiu saber que tinc molta resistència a l’estrès i a la pressió ja que la major part de la meva vida laboral la he passat en empreses amb dificultats. Qui no les té?

La meva experiència professional abasta la comptabilitat de compres, vendes, bancs, personal, lísing, amortització. Concil·liacions bancàries, de clients i de proveïdors. Registre i control de l’IVA i de l’IRPF, facturació, circuits administratius, previsió de tresoreria, gestió de cobrament, informàtica, costos de personal, costos de producció i altres tasques pròpies d’un departament d’administració. Negociació de remeses per Internet (Norma 58). Sovint he fet d’interlocutor entre l’empresa i l’assessoria externa i també amb els treballadors. Habitualment sóc el primer contacte entre l’empresa i les entitats bancàries aplanant el camí a l’administrador qui és qui acaba negociant amb l’entitat. Preparació d’informes i assistència a les reunions amb la gerència de l’empresa.

Tinc molta capacitat organitzativa de petites empreses.

Recentment he fet un curs d’anglès i un de Photoshop de 200 hores cadascú, he anat assistint a diverses jornades, sessions o seminaris que tenen a veure amb la gestió empresarial o relacionades amb la informàtica com Seguretat Informàtica a l’Empresa, Com Mantenir Contens als Clients, Networking (com mantenir la xarxa social de l’empresa), Disseny de Xarxes Corporatives, Introducció al Flash, Comptabilitat Analítica i Anàlisi de Costos, Perfeccionament del Full de Càlcul amb Excel i OpenOffice, Com Posicionar la Web d’Empresa a Internet, Creació de Pàgines Web amb Dreamweaver, Taller d’edició digital amb FinalCut, Seminari de Riscos Laborals per a Directius, tant al Parc Tecnològic del Vallès com al Centre de Tecnològic Universitari de Granollers (CTUG) o a Granollers Mercat.

ALTRES DADES D’INTERÈS:

• Idiomes: Català, Castellà i Anglès bàsic.
• No fumador.
• Carnet de conduir B1.
• Cotxe propi.

Sóc una persona del tipus participatiu i m’agrada que els que m’envolten sàpiguen el que estan fent i així es senten més motivats. M’agrada treballar en equip.

De tracte amable i d’aparença tranquil·la dono seguretat amb la meva actitud generant una relació estable entre el personal.

INFORMÀTICA:

Tinc coneixements d’Excel, Access, correu electrònic, Outlook, Word, Contaplus (9 anys), Facturaplus (9 anys), Internet, Paint Shop Pro, Photoshop, Flash, PowerPoint, còpies de seguretat, Mozilla FireFox (navegador Internet), Mozilla Thunderbird (gestor de correu electrònic), OpenOffice, Dreamweaver, Tinc alguna experiència en teletreball i alguns coneixements molt bàsics de Linux.

Tinc experiència per implantar nous sistemes informàtics de gestió a la petita empresa i l’emigració entre programes de gestió. Assimilo amb una certa facilitat el funcionament dels diferents programes informàtics i puc resultar molt útil com interlocutor entre l’empresa i els programadors.

DADES FORMATIVES:

1.977 curs de programació en llenguatge Cobol.

1.983 curs de Comptabilitat a l’Escola de Comandaments Intermedis de Barcelona (EMI).

1.994 curs a l’Escola de Formació Empresarial de Pimes de Granollers de conducció de la Petita i Mitjana Empresa.

1.998 curs de Prevenció de Riscos Laborals, impartit per la Unió Intersectorial del Vallès Oriental.

2001 curs de càlcul de pressupostos d’etiquetes autoadhesives en el Gremi d’Indústries Gràfiques de Catalunya.

He anat assistint a diversos cursos de informàtica i de gestió empresarial.

Del setembre/2005 al desembre/2007 he cursat les assignatures d’Organització i Administració d’Empreses i Anàlisi d’Estats Comptables a l’@teneu Universitari de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que està inclosa dintre de la titulació d’Administració i Direcció d’Empreses.

 

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL:

De novembre 2009 fins a l’actualitat:

• Administratiu en l’Àrea Econòmica d’un ajuntament de la Vall del Tenes, al Vallès Oriental.
  

D’abril 2008 a juliol 2008:

• Responsable administratiu en una empresa d’arts gràfiques de Mollet del Vallès dedicada a la impressió de catàlegs, revistes i publicitat.

De juliol 2007 a abril 2008:

• Responsable administratiu d’un grup d’empreses editores de cultura i de premsa gratuïta de Mollet del Vallès, tenint al meu càrrec dues persones.

Període 1.999 – 2007:

• Responsable administratiu en una empresa d’etiquetes autoadhesives en el Vallés Oriental, tenint al meu càrrec dues persones.

Període 1991 – 99:

• Responsable administratiu d’una empresa de Lliçà de Vall, empresa dedicada a la reparació de maquinaria d’obra pública i venda de motors i recanvis.

Període 1990-91:

• Responsable administratiu en una empresa de Mollet del Vallès que es dedicava a la comercialització de maquinaria per a la fusta.

Període 1989 – 90:

• Administratiu  en una empresa de Mollet del Vallès dedicada a la construcció.

Període 1988 – 89:

• Responsable administratiu en una empresa tèxtil de Sabadell, tenint al meu càrrec a quatre persones.

Període 1977 – 88:

• Vaig començar d’auxiliar administratiu realitzant diverses feines pròpies del departament de comptabilitat en una empresa de Mollet del Vallès d’arts gràfiques fabricant d’etiquetes autoadhesives. Vaig acabar com a cap administratiu tenint sota el meu càrrec a tres persones.

DADES PERSONALS

• Data naixement : 5 de juny de 1958
• Nascut a : Barcelona
• Estat :Casat des de fa 28 anys
• Fills :Un fill de 22 i una filla de 18

AFICIONS

• Senderisme
• Jardineria i horticultura
• Pesca
• Muntatges de vídeos amb fotografies.
• Muntatges de vídeos

INFORMACIÓ ADDICIONAL

• Sóc el secretari de l’agenda 21 local des de l’any 2003. Durant aquest temps he aprés molt sobre sostenibilitat, reciclatge, respecte per l’entorn i altres coses. El més important ha estat que he compartit moltes hores amb persones que m’han donat coneixement sobre el tema i que aquesta col·laboració m’ha fet veure que hi ha persones que sense cap ànim de lucre inverteixen part del seu temps lliure en millorar la qualitat de vida de tots. Tot aquest procés ha estat molt important ja que m’ha fet créixer com a persona.

• Vaig tenir la sort de realitzar amb dos veïns més del municipi l’estudi pre-eliminar per a la posta en marxa de la línia de transport municipal de Santa Eulàlia de Ronçana l’any 2004. Cal dir que des de el primer moment la línia ha funcionat molt bé gràcies al nostre treball que va durar un any.

• Tinc alguna experiència com a formador en informàtica bàsica per a persones sense cap mena de coneixement informàtic.

Incorporació immediata  

A temps complet, a temps parcial o per hores.

Com veieu el meu perfil està centrat en el món de l’administració de l’empresa, però també podria estar interessat en fer de formador en informàtica bàsica i/o d’administració d’empreses i també  podria  fer de consultor en programes de gestió per empreses donada l’experiència que he assolit.

Ja sabeu, si necessiteu algú com jo m’envieu un comentari i em posaré en contacte.

Nota:
Diuen els que em coneixen que sóc una persona molt vàlida i que és una llàstima que les empreses no sàpiguen lo útil que puc resultar per elles.

Puc resultar d’utilitat per realitzar aquestes tasques:

Adjunt a Gerència, Comptable, Responsable Administratiu, Administratiu Polivalent, Formador (diuen que sóc molt bo ensenyant, que sé explicar-me amb claredat i que tinc molta paciència) , Comercial de programes de gestió, Consultor informàtic i de programes d’administració.

Àrea de recerca:

Granollers, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt, Bigues i Riells, La Garriga, Vallès Oriental, Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, L’Ametlla del Vallès, Sant Feliu de Codines, Palau-solità i de Plegamans, Parets del Vallès, Montmeló, Les Franqueses del Vallès, Montornès del Vallès, Vilanova del Vallès, Sentmenat, Canovelles, Cardedeu.

SI US VOLEU POSAR EN CONTACTE:

DEIXEU UN COMENTARI AQUÍ Leave a Comment .

 

La setmana pel davant

Aquesta setmana tornem a agafar el ritme que varem perdre l’anterior com a conseqüència del refredat que vaig patir.

Com fins ara i fins a finals de febrer dimarts, dijous i divendres quatre hores d’anglès als matins.

Per les tardes, una mica de tot. Dilluns l’última sessió d’anàlisi de costos; dimarts, com promocionar-se al web; dimecres i divendres, mòdul de gràfics amb full de càlcul i dijous planificar un web d’empresa de manera efectiva.

Intentarem agafar el ritme del gimnàs al que no he anat des de fa dues setmanes.

També miraré d’escriure cada dia com he fet fins que vaig agafar el refredat.

Que passeu un bon dia

 

Posada al dia.

He passat una setmana sense escriure en aquest bloc. El motiu ha estat un refredat que m’ha deixat fora de combat.

En aquest temps he pogut, però, meditar a pesar del mal de cap que dóna aquest procés viral.

Que complicat està tot, oi?

Disposem de molta, potser massa, informació i no disposem de prou temps per pair-la. Informació i contra-informació. Al final ja no sabem que pensar ni que fer ni deixar de fer.

Canviant de tema, avui he estat a Barcelona, a casa de la meva germana celebrant els aniversaris de la meva mare, de la meva dona i del meu fill.

En total érem 13 persones. Com sempre ho hem passat molt bé. Menjant, rient, jugant. Tinc sort de tenir aquesta família. Tots tenim sort de tenir-nos els uns als altres. És bonic el caliu familiar, un entorn agradable i de confiança. Dóna seguretat i reforça els lligams entre uns i altres.

M’agradaria de poder explicar amb detall que sentim quan estem junts i l’alegria de trobar-nos i sentir el plaer de la felicitat d’estar entre els teus. Amb respecte, amor i alegria.

Tinc sort, tenim sort i m’agradaria que aquest privilegi fos universal.

Que passeu un bon dia.

 

Avui el meu fill fa 22 anys

Avui fa 22 anys que vaig ser afortunat al tenir al meu primer fill. La fortuna va continuar més tard amb una filla.

El sentiment de ser pare és impensable per aquell que no ho és. La sensació ve de dins cap a fora. Et recorre el cos com un formigueig la primera vegada que el veus que el tens als teus braços.

El seu primer somriure, les primeres paraules, les primeres passes.

La seva innocència de petit ens ha fet plorar a tota la família en una Nit Bona inoblidable.

El meu fill té un bon caràcter. És, segur, un bon amic dels seus amics.

El seu humor, el tarannà, les inquietuds, la solidaritat, fan d’ell una gran persona.

Em sento orgullós de ser el seu pare.

De ben segur que si en aquest món hi haguessin uns quants milers de persones com ell, viuríem en una societat més segura, més justa, mes solidària, més humana.

Fa un parell d’anys, en una decisió valenta i per poder estudiar com cal va marxar de casa per llogar una habitació i estar a prop de la universitat.

Per ell va ser la possibilitat també de descobrir el món per ell mateix. D’obrir la porta a noves sensacions. A enfrontar-se a la vida en solitari.

Per mi i per la seva mare, sobretot per ella, va ser dur veure la seva habitació buida. No estàvem i no ens acostumem a veure que ell no hi està.

El trobem a faltar, però també sabem que és feliç amb la seva nova vida i això ens complau.

Tots els fills, nosaltres els que ara som pares també, un dia vàrem fer el vol en solitari.

Els pares, però, desitgem que els nostres fills no volin del niu que durant tants anys hem cuidat. És llei de vida i així a de continuar sent.

Que passeu un bon dia.

 

Hannah Jones

Acabo de sentir aquesta notícia per TV3:

Hannah Jones, una noia britànica de 13 anys, ha aconseguit que els tribunals li reconeguin el seu dret a morir amb dignitat. Malalta d’una estranya leucèmia des dels cinc anys, els medicaments que ha hagut de prendre li han provocat una insuficiència cardíaca que només podria solucionar-se a través d’un trasplantament.

Al febrer l’hospital Heredfordshire Care Trust va sol·licitar una ordre judicial per a obligar-la a sotmetre’s al trasplantament i els serveis socials van entrevistar a la noia. Hanna va aconseguir convèncer al treballador social que la seva decisió era meditada.

L’adolescent ha decidit rebutjar un trasplantament de cor que podria salvar la seva vida i els tribunals li han donat la raó.

Hannah argumenta que l’operació “podria no sortir bé” i si tingués èxit estaria obligada “a seguir prenent medicació” la resta dels seus dies. La petita ha decidit renunciar a una vida ‘lligada’ als hospitals.

El pare de Hannah, Andrew Jones, ha assenyalat que “ja ha passat per massa dolor i afegir l’estrès d’una compareixença judicial o de ser forçada a seguir en l’hospital hagués estat una desgràcia”.

Els pares de l’adolescent, segons la BBC, estan “molt orgullosos” d’ella i protegeixen la seva voluntat d’interrompre el tractament i morir amb dignitat en la seva pròpia casa envoltada de la seva família.

S’ha d’estar prou farta de la vida que ha tingut fins ara i de la que  pot esperar si s’haguès fet el transplantament  per prendre aquesta decisió.

Tinc sentiments contradictoris sobre aquesta decisió. No sé si pensar que és una decisió valenta o covarda. La noia té 13 anys. No estem parlant de qualsevol adolescent. Són 13 anys de patiments que l’han fet madurar.

El que sí tinc clar és que respecto la seva decisió independentment si estic d’acord, o no.

Que passeu un bon dia.

 

Hipocresia occidental

Quina hipocresia la del món occidental!!!!.

La guerra dels països balcànics va acabar fa ara ja 7 anys. Al 2001. Des de les hores no s’havia capturat fins fa poc a Radovan Karadzic i encara no s’ha capturat al infame Ratko Mladic.

Afortunadament en Slobodan Milosevic ja va ser jutjat i el mateix, sembla ser, que es va executar.

Ara Europa té presa per capturar a Mladic per poder donar els vist-i-plau a l’entrada de Sèrbia a l’Unió Europea.

És vergonyós i m’ha vergonya especialment ser part d’una comunitat de ciutadans, els europeus, que no van fer prou, o res, per evitar genocidis com el de Srebenica.

El conflicte va començar al 1991 i entre unes guerres i altres va acabar al 2001. 10 anys de patiments. Quan no era a Croàcia, era a Kosovo, o Macedònia, o Bòsnia, o Albània.

Recordo quan va morir Tito. Era l’any 1.980. Vaig comentar-li a la meva dona que Iugoslàvia acabaria per separar-se ja que va crear-se d’una manera artificial al voltant del mariscal mort.

El que de cap manera va passar pel meu cap és que fos de la manera més miserable que hi ha: el genocidi, l’extermini, o l’assassinat en massa. Dona igual la manera en la que ho diguem. És inacceptable tal comportament.

El record de Srebenica és especialment dolorós per mi. No em puc imaginar matar a 8.000 persones fredament. No puc assimilar-ho. I el que més mal em fa és que els cascos blaus de l’ONU els que havien de protegir als dèbils no varen fer res per protegir a les víctimes. Maleïts siguin aquells que ho van permetre!!!!. Que es remoguin de dolor en el seu llit de mort desprès de patir les més doloroses de les malalties!!!!.

També recordo l’assassinat d’una noia en un pont de Sarajevo per part d’un franctirador serbi i com aquest executava de la mateixa manera al noví de la noia quan va intentar ajudar-la. Si no vaig errat els seus cossos van estar damunt del pont uns quants dies. El meu cor plorava avergonyit, impotent.

Deien que els franctiradors de Sèrbia eren campions olímpics de tir de precisió. Aleshores em va semblar exagerat, Ara ja tinc uns quants anys més i he aprés moltes coses. Avui, ja fa temps, que em sembla molt probable que fos certa aquella afirmació.

Sé que hi ha polítics honestos i justos, però aquestes arbúcies polítiques em molesten. Les vides de les persones hauria de ser més important que el petroli, els diamants, el coure, o qualsevol altre matèria primera.

Però, desprès de cinc anys de guerra a qui li preocupa el milió de morts de l’Irak? Varem sortir al carrer al 2003 per protestar contra aquesta guerra de mentida. Ara ja sembla que no ens preocupa gens el que passa en aquella part del planeta.

El Congo també està en el punt de mira dels països occidentals, però aquests últims no els interessa aturar la matança que es preveu que està succeint en aquests moments.

Sudan, El Txad, Afganistan. Ja no ens importen. Tenim masses problemes ara per poder protestar per la matança llunyana de persones del Tercer Món.

Radovan Karadzic detingut. En breu, esperem, que ho sigui en Ratko Mladic.

Però, hi ha tanta feina per fer encara!

Que passeu un bon dia.

 

La setmana pel davant

Es presenta una setmana mogodeta.

Dilluns al matí gimnàs. Per la tarda curset de full de càlcul al
Centre Tecnològic Universitari de Granollers (CTUG).
Aquesta vegada bases de dades i taules dinàmiques.
Dimecres i divendres també.

Dimarts, dijous i divendres al matí, anglès, com fins ara. 

Dimarts i dijous a la tarda comptabilitat analítica a
Granollers Mercat.

Dimecres al matí visita al Parlament a una sessió plenària.
Em vaig animar al coincidir amb el President Ernest Benach
al Facebook.
Li vaig demanar que és el que havia de fer per veure una sessió
del  Parlament en directe i em va posar en contacte amb el
departament de protocol que es vàrem posar en contacte amb
mi i vàrem posar data a la meva assistència. Haig de fer saber
que el personal ha estat molt amable amb mi i que han tingut
força paciència amb la meva persona.

Dijous és el 22è aniversari del meu fill gran, l'Albert. No sé si
anirem a veure'l a Barcelona o ens esperarem al diumenge que
pujarà amb els seus amics per celebrar-ho amb una costellada.

Haig d'espavilar-me ja que el dia 21 és l'aniversari de la meva
dona que farà 50 anys.

Llàstima que el moment no és el més adequat per a la nostra
economia ja que m'ha agafat en un mal moment laboral. Però
és el que hi ha i hem d'esperar a quevindran temps millors i
ja gaudirem aleshores d'una celebració com cal.

El Barça, imparable. Menys mal que al meu voltant hi ha alguna
cosa que rutlla. Golejades espectaculars i bon futbol. L'equip
causa enveja per l'espectacle que dóna. 

Esperem que duri i que duri força fins poder guanyar totes les
competicions possibles en una temporada.

Com veieu estic a l'atur però no aturat.

Que passeu un bon dia.

 

Tradicions i altres assumptes

M’agrada les tradicions sense imposició. La tradició ha de ser atractiva, bella, participativa. Mai s’ha de imposar.

La tradició s’ha de fer de bon grat, en un moment donat, any rere any. La tradició deu seduir a qui l’honora, o participa d’ella. Qui segueix la tradició ha de sentir-se feliç i desitjós. La tradició no hauria de ser un obstacle per a la modernitat. La tradició si mor és perquè no sedueix a la gent, per tant cal deixar que desaparegui.

Hi ha algunes coses que m’agraden fer any rere any. Veure la pluja d’estrelles d’agost, la Nit Bona, Nadal, Sant Esteve, Nit de cap d’any, Any Nou, el concert de Strauss, els salts d’esquí i més coses. Suposo que en el fons el que celebro és que encara puc fer-ho.

Hi ha anys característics. L’any 92 van ser les Olimpíades, més que segur que mai més es tornaran a repetir i si es fessin tal vegada la il·lusió de la gent pot ser que ja no fos la mateixa.

Altres anys estan plens d’operacions, noces, batejos, accidents, de fortunes i desgràcies. Mai un any és igual a un altre, com tampoc hi ha dues persones iguals en el món. Tenim un principi i un final pel que el període que hi ha entre aquests dos moments hauríem d’intentar viure’ls de la millor manera possible.

Ens haurien d’ensenyar a gaudir de la vida i saber valorar allò que tenim, no allò del que no disposem. La vida està plena de bellesa, tant en les persones com en l’entorn que ens envolta, hauríem de saber apreciar-ho. És un plaer viure. Si  fóssim immortals, amb el temps res tindria valor. Com nosaltres tenim un final apreciem els moments de satisfacció que ens pot proporcionar una posada de Sol.

Li donem més importància a la vida perquè és nostra, pel temps que disposem i perquè és la única que gaudirem. Per totes les coses belles que ens proporciona, la vida mereix la pena viure-la.

Que passeu un bon dia.

 

Facebook i altres xarxes socials

Si no estàs al Facebook no ets ningú.

Segur que has escoltat això alguna vegada i si més no, t’ho ha semblat quan algú s’ha sorprès que tu no hi estiguessis.

El Facebook és el que s’anomena una xarxa social de la Web 2.0. És una nova manera de relacionar-se. I com tot, tard o aviat passarà de moda. Per tant no t’angoixis i continua vivint com fins ara.

En el Facebook, o en el MySpace o qualsevol d’aquests nous sistemes de inter-relacionar-se s’ha d’anar en compte.

Són llocs d’exhibicionisme i de voyeurisme. Els demès et veuen a tu i tu veus als demès.

També es cert que és una manera de saber que fa la gent del teu entorn i d’aquells famosos mediàtics, siguin artistes o polítics que intervenen en aquesta xarxa social i que serveixen sovint de fil conductor per participar en activitats diverses que d’altre manera no tindries coneixement.

A les entitats organitzadores també els serveix per tenir una idea més aproximada de la possible assistència a un acte determinat.

Però, sempre hi ha un però, s’ha de tenir en compte que es diu, que fotos es publiquen i quines dades facilitem.

Creiem que estem entre amics i ja sabem que hi ha amics i “amics”.

Així, doncs, molta precaució.

A mi, de moment, m’agrada. Veig que fan i que pensen alguns dels polítics de la meva òrbita. Puc saber quines actuacions més properes faran els meus artistes preferits. També puc saber que fan els meus amics i a lo millor m’animo i m’apunto per fer una determinada activitat que no m’hauria assabentat per altres vies.

És una manera d’estar al dia dels esdeveniments més propers i també d’estar més a prop d’aquelles persones amb la que tens un “feeling” especial.

Ho podeu provar, o no. Tan es dóna el que feu. La vida segueix el seu itinerari. Si voleu ser el meu amic o la meva amiga en el Facebook ja sabeu com hem dic. I si no, correu electrònic i us ho dic.

Que passeu un bon dia.

 

Voluntariat

Que fa que les persones participen en entitats sense ànim de lucre?

• Necessitat de sentir-se útil?.
• Donar sentit a la vida?.
• Fer coses útils pels demès?.
• Assolir objectius que individualment no estan al nostre a bast?

Qualsevol d’aquestes respostes i altres moltes més són la causa de que hi hagi persones que utilitzen el seu temps lliure per dedicar-ho al bé comú.

En el meu cas va ser la necessitat de sentir-me útil. I a part de sentir-me útil i valorat, vaig aprendre moltes coses i vaig tenir la sort de conèixer a moltes bones persones.

Va representar un gir a la meva existència.

Adquisició de coneixement, relacions personals, aprenentatge de noves tècniques, coordinar equips, organització d’esdeveniments, parlar en públic.

Cada nova acció representava un creixement interior desconegut per mi.

Vaig saber que tots tenim valors ocults i que sovint desconeixem la nostra vàlua. Creiem que no som capaços de fer determinades coses i en canvi resulta que les fem millor de qui en les ha ensenyat.

Tots tenim, o hem tingut a algú que hem admirat, tant pel seu tarannà, com pel la seva capacitat. De segur que en condicions adequades tots tenim capacitats similars i ens portaríem més d’una sorpresa si tinguéssim prou valor per portar a terme allò pel qual ens creiem incapacitats.

Més val provar i fracassar que no intentar-ho mai i ens quedi el dubte de saber si ho podríem haver aconseguit.

En els últims cinc anys he après més de mi i dels altres que en tota la meva vida.

A pesar de que pugui semblar que no, el món està ple de bones i grans persones.

Hem de saber apropar-nos a elles perquè d’elles sempre aprendrem coses valuoses. En cas contrari, amb el temps res de bo ens pot passar.

Els voluntaris són, habitualment, persones que inverteixen en la societat el seu temps i els seus coneixements. Fan una labor social que els governs no poden (n¡o no volen) donar. Són necessaris per millorar la societat.

Us podeu imaginar si no haguessin existit mai Càritas, La Creu Roja, o Intermon-Oxfam?

Que passeu un bon dia.

 

L’arribada del messies: Barack Obama

Està a punt de finalitzar les votacions als Estats Units. Tot el món occidental i el que no ho és hem estat un any pendent de del que passa avui en el que de moment és un dels països més forts del món.

Guanyarà Obama?

Tots esperem que sí. El canvi promès al seu país creiem que ens beneficiarà a nosaltres. Un nou ordre, una nova manera de viure, una nova civilització, un capitalisme refundat.

Llàstima que si es produís realment aquest canvi encara tardaria uns quants anys en fer-se evident i per més d’algun aquesta terra promesa del canvi no arribarà a temps.

El “I have a dream” de l’any 1963 mencionat per Martin Luther King sembla que està a punt de fer-se realitat.

Estem assistint al naixement d’un nou ordre mundial, d’una nova manera de viure, d’una nova manera de relacionar-nos?

Tant de bo que fos així si això és pel bé de la humanitat.

Si hem estat un any pendent de les eleccions americanes ara estarem uns quants “saborejant” els encerts del nou messies. La seva arribada ha estat llargament esperada i tots esperem que el seu govern iniciï la creuada d’una nova llum que ens obri el camí cap el somni de tot ésser humà: llibertat, igualtat, fraternitat, vaja, viure en pau.

És de preveure que els problemes li vindran de dins de casa seva, els blancs racistes, els hispans xenòfobs i els negres que creuran que amb un president del seu color millorarà el seu estatus social. Res més lluny de la realitat.

Arriben temps interessants que tindrem la sort o la pena de viure però al menys ens faran ser espectadors privilegiats d’un dels moments més atractius de l’historia recent.

Si guanyés McCain tot seguirà igual o pitjor.

Pel nostre bé crec que el Yes, we cant serà el triomfador.

Que passeu un bon dia.

P.D.: aquest article ha estat escrit a les 22h30m del 4 de novembre de 2008. Hores abans de que tanquessin els col·legis electorals.

 

Fem masses coses

Fem masses coses i no gaudim de les necessàries com seria bo de fer.

Generalment els que tenen feina, a part van al gimnàs, o bé fan tallers de cuina o Tai-Chi, porten la casa, tenen nens i tot el que això comporta, potser fan hores extres, fan cursos relacionats amb la seva expectativa laboral per mantenir-se competitius i els caps de setmana els dediquen a la família, o a altres activitats.

Anem amb preses, mòbil a la mà, maleint a tot aquell que es posa en mig del nostre trajecte i que entorpeix el nostre avanç i no ens parem a pensar en l’entorn, en si realment gaudim de la vida de manera conscient, saborejant cada instant que passa. De vegades penso que hi ha persones que acumulen experiències amb el convenciment de què un dia, tard o d’hora s’aturaran per fer inventari de tot allò que han fet al llarg de la seva existència. I viuran dels records.

És una hipòtesi. Com qualsevol altre.

Que és la vida i com l’hem de viure?

Que cadascú faci el que cregui convenient sense molestar al que té al costat.

O no?

Que passeu un bon dia.

 

La setmana pel davant

Desprès de passar un cap de setmana passat per aigua de Castanyada a Sant Pau de Segúries  comencem una nova setmana.

Aquesta tinc els cursos d’Anglès, Full de Càlcul i Flash. Ja hi faig un curs menys que la setmana passada.

Demà toca fitxar a l’atur. Serà la primera vegada en 30 anys de vida laboral.

La feina està fatal. Cada dia que passa estic més decidit a deixar de fer de comptable i dedicar-me a altres activitats. De totes maneres faré els curs de Comptabilitat Analítica que tenint previst. Per si de cas canvio d’opinió.

Tinc que estudiar anglès, escriure en aquest bloc que em fa tenir el cap en forma, atendre el Facebook que és una xarxa social que hi ha a Internet i que ajuda a relacionar-me, llegir Vilaweb i anant aprenent coses i més coses a part de portar la part de la casa que em toca per estar aturat.

Continuo amb el gimnàs que em fa sentir-me més àgil a pesar del meu tonatge.

S’apropa l’aniversari del meu fill que és la setmana que ve i el de la meva dona que és el dia 21.

Que passeu un bon dia.

 

Els nostres morts

Al llarg dels temps, des de que existeix l’ésser humà, hi ha civilitzacions que han cremat els seus morts, altres que a uns quants dels seus els han momificat, altres que els han enterrat i alguns que han esquarterat els cadàvers i els han ofert als voltors.

Hem de creure, jo així ho faig, que totes les formes son respectables. Si més no, hem d’intentar entendre perquè es fan coses en altres indrets que a nosaltres ens semblant “inhumanes”.

Que és un mort? Doncs un cos sense vida.

Els faraons tenen les seves piràmides que no és altre cosa que monuments funeraris. Però només tenen piràmides els reis o alts càrrecs de l’administració del faraó i aquest últims el faraó en agraïment pels seus serveis li regala la seva pròpia piràmide, més petita clar. Dels altres ciutadans egipcis no tinc ni idea del que es feia amb ells. Segurament anaven a parar al Nil. Els que estaven a prop del riu.

A la Índia tenen la costum de fer una pira funerària i de cremar al mort. Antigament darrere del mort sembla que anava la vídua. Haig d’advertir que en aquest cas no estic gaire segur. També deixaven (deixen) anar els cossos en la corrent del Ganges. Sanitàriament parlant, des d’Occident no sembla massa adequat per salvaguardar als que hi queden vius.

Els arqueòlegs poden investigar les tombes de civilitzacions o especies humanes desaparegudes gràcies als enterraments. Aquestes dades ajuden a interpretar com eren aquells humans, les seves costums i els seus ritus.

Els meus morts han estat incinerats. L’1 de novembre, ni cap altre dia de l’any, vaig a visitar cap tomba. Tinc la foto dels meus morts al menjador de casa meva i el seu record en el meu cor.

Els arqueòlegs del futur no han de patir ja que hi ha forces tombes que podran investigar. A mi em sembla que ocupar un tros de terra per un cos inert és un malbaratament del territori, però respecto aquesta costum.

Els meus avis estan enterrats i mai he anat a visitar la seva tomba. Per aquest motiu no els haig d’estimar menys ja que penso sovint en ells i mentre això passi continuaran vivint mentre algú tingui un record de la seva persona.

A mi m’incineraran. Les meves cendres s’espargiran per a on els que em sobrevisquin desitgin si jo no he donat cap instrucció al respecte. Venim de la terra i em de tornar a ella. Continuaré vivint mentre les meves cendres serveixin con adob a una planta que es menjarà un herbívor que serà caçat per un depredador i que aquest donarà vida a una camada que finalment acabarà per morir i el seu cos (part del meu també) alimentarà la terra que adobarà de nou la terra.

Aquesta serà la meva immortalitat. No hi ha cap altre.

Que passeu un bon dia.

 

Animals a casa

Jo a casa sempre he tinguts animals, a partir de mi clar.

Tant quan vivia amb els meus pares com quan em vaig cassar.

Al casar-me vaig anar viure a un pis i els primers anys no varem tenir animals ja que la meva dona i jo sortíem sovint i no hauria cap persona per cuidar-los.

Quan varem ser pares i el nen ja era una mica grandet varem tenir una gateta i tots varem gaudir força d’ella.

Més tard, quan ens varem traslladar a una casa amb jardí ens quedarem amb el gos, un pastor alemany, del que ens va vendre la casa.

El pobre animal, d’uns set anys, l’antic amo el maltractava. Amb satisfacció puc dir que els últims anys de la vida d’aquell gos va ser ple de felicitat. Cuidat, alimentat i estimat va ser un animal força agraït.

Com aquest gos va tenir descendència ens quedarem amb una gosseta, anomenada “Diana” que ens va omplir fins avui de joia i alegria. L’animal més llest i dòcil del món. Llàstima que els anys no passen en debades i ara la pobrissona no sent quan li parlem, li fan figa les cames i pateix d’altres mals.

Un dia, ja fa uns tres anys, ens va aparèixer a casa una gateta prenyada i des de les hores tenim quatre gats de diferents camades.

El més graciós dels gats és un que va venir casa perquè l’havien abandonat. El seu nom “Garfield”.

Podeu imaginar com és el gat. Doncs el caràcter també és com el del famós gat. Quan l’agafes és com una bola de cotó. Suau i tou com una joguina.

Hi ha tres tipus de persones. Les que no tenen animals perquè no els agraden. Les persones que tenen animals perquè gaudeixen d’ells i els cuiden perquè saben que rebran amb esqueix molt amor per part d’aquests. Finalment hi ha desgraciats que tenen animals i no els cuiden i el que és pitjor, que els martiritzen.

He vist veïns que han estat capaços de deixar lligat el seu gos durant una setmana mentre que els amos s’anaven de vacances.

L’acte de tenir un animal és de responsabilitat i vist el que he vist puc afirmar que hi ha molt mal parit pel món.

La mirada neta d’un gos, la seva estimació, les carícies que et reclama un gat és un tipus de tendresa que et fa sentir millor persona.

Altre dia parlarem de l’amor entre les persones, el que es pot arribar a estimar un fill i el que significa l’amistat.

Que passeu un bon dia.

 

Castanyada o globalització

Em dol que hi hagi gent que prefereixi halloween a la castanyada.

Lo de la globalització podria estar bé si hi ha intercanvi de cultures, però importar una per fer desaparèixer altre em sembla vergonyós.

A casa no celebrem res el 14 de febrer. En canvi el 23 d’abril celebrem el dia de la rosa , del llibre i és el nostre dia dels enamorats.

Si no tens res a celebrar i et ve de gust imitar a altres, fes-ho, però no acceptis perquè sí tot el que ve de fora.

Sovint aquestes celebracions són mercantils, per fer negocis.

En canvi la castanyada són amb productes de la terra que pots adquirir tu ,són aliments de la tardor i  si en saps, tens prou diners i tens ganes pots fer a casa els panellets. Amb menys diners pots comprar les castanyes i el moniatos. La celebració la pots fer en la intimitat de la teva família més propera i les possibilitats de fer-ho amb més persones és fins a on vulguis, o puguis, arribar.

Si no anem en compte i importem tot el que es fa pel món ja em veig que d’aquí a uns anys acabarem celebrant el dia d’acció de gràcies.

Conservant les bones tradicions i tenint cura de la nostra cultura ens fa diferents als demès.

Recordeu que la diversitat és riquesa i la monotonia avorrida.

Que passeu una bona castanyada.

 

Relat nº 7

Pintar

Sempre em fascinà la pintura. Un quadre ha de comunicar. Havia vist en multitud d’ocasions a pintors amb els seus llenços a la muntanya, la platja, la ciutat, pintant.

Sí, desitjava poder pintar. Per mi era una assignatura pendent.

A l’escola, quan era adolescent, era dels que dibuixaven malament. Sempre em suspenien. La veritat és que era dolent.

Com el temps tot ho guareix vaig decidir-me a provar-ho de nou.

El meu estil es pot definir com tonià. De Toni, clar.

Els meus quadres estan bé. Passables. Si algú em comprés algun dia un quadre segurament seria amb la condició que no pintés més per a preservar el patrimoni de la Humanitat amb un mínim de dignitat. M’agradaria que quedessin bé, fossin agradables de veure i sabessin expressar bellesa.

A mi el que m’agrada de debò és la cerimònia de pintar. Pensar en un motiu. Planificar en com s’ha de crear. Utilitzar els pinzells. Olorar la pintura. Espargir l’oli sobre la tela. Un cúmul de sensacions.

De l’acció de pintar m’agrada triar el tema, escollir els colors. Agafar el tub de pintura i expandir-la damunt de la paleta. Decidir que pinzell utilitzar. Untar el pinzell en la paleta i dipositar la pintura en la tela. Repartir el color d’acord amb el tema. Espargir-lo bé, com si realitzés un massatge.

M’agrada que la pintura m’embruti les mans. La seva olor. El seu tacte. La seva lluentor.

El pintar un quadre és una acció per etapes. Escollir el tema. Decidir el tema del llenç. Estudiar les possibilitats. Els colors a utilitzar.

El projecte inicial i el resultat final habitualment, en el meu cas, no sol ser el desitjat. Una vegades surt millor i en general surt pitjor a causa de la poca destresa de l’autor. M’adono que els meus ulls no veuen els meus quadres igual que els altres. Sempre hi ha algú que et dóna ànims per a continuar dient-te que aquest quadre no està tan malament, que és bonic. De tant en tant et trobes amb gent amable.

La realitat és que els faig per a mi. Jo sé on vaig tenir dificultat a l’hora de realitzar-lo i la satisfacció que em va donar el poder solucionar-ho.

Una vegada pintà una dona i la cara no em sortia. La vaig refer deu vegades. Al final, desesperat, la vaig pinta d’esquena. De debò.

 

Quart Cinturó

Segur que voleu que facin el Quart Cinturo, Autovia Orbital o com l’anomenin ara?

Però per què voleu una estructura viària que no és necessària? Per què circulin més vehicles?

Heu de saber que el consum de petroli ha baixat un 8%.

No calen més carreteres. El que cal és més i millor transport públic. I eines adequades per poder gaudir-ne.

Ahir vaig intentar saber quin transport públic havia d’utilitzar per anar des del meu poble, Santa Eulàlia de Ronçana, al carrer Bailen de Barcelona utilitzant Internet i vaig acabar desesperat. O eres de l’àrea metropolitana o no podies fer res. Em vaig estranyar però no vaig saber com fer-ho.

La Península Ibèrica és la part d’Europa que té més carreteres per habitant de tot el continent. No s’està aprofitant les línies de ferrocarril. Hi ha camions per tot arreu. La logística no funciona com hauria de fer-ho. Treien camions i vehicles privats de les carreteres estalviaríem cues, contaminació i temps, un valor molt important avui.

Cada u treballa a on pot, però a mi, avui, no em sembla bé viure a Girona i treballar a Barcelona. No és exagerat. És poc més d’una hora de trajecte. Si vius a Barcelona quan tardes a arribar al teu treball en la mateixa ciutat?

Hi ha que ho fa des de Castellterçol, Vilanova i la Geltrú o des d’Arenys de Mar. Uns utilitzen Renfe (els acompanyo en el sentiment) i altres en transport privat (que comencin a preparar la butxaca a pesar de que el petroli esta baixant de preu, de moment).

Els que utilitzant Renfe fan el correcte. El que és inacceptable és el servei que reben. L’any 2007 vaig estar a Suïssa i vaig utilitzar àmpliament el transport públic i vaig gaudir-ne d’un servei extraordinàriament puntual, net i coordinat entre les diferents companyes que el donen.

El que ja no em sembla tant bé és la utilització indiscriminada del vehicle privat.

En breu s’adoptaran mesures del tipus VAO (Vehicle d’Alta Ocupació) per entrar a Barcelona. Uns carrils habilitats en les principals vies d’entrada a la ciutat donaran prioritat als vehicles amb més d’un ocupant. Com som llatins les autoritats ja estant provant uns dispositius de reconeixement que evitaran que els “llestos” utilitzin maniquí per fer-los passar per persones. Unes càmeres desenvolupades per una universitat catalana farà reconeixement facials dels ocupants dels vehicles de les vies VAO per evitar el frau.

Destrossar el territori amb més carreteres no farà més que malbaratar un dels recursos més insubstituïbles de la raça humana: l’entorn natural.

Per què perdre tant de temps en el cotxe?

Se’m posa la pell de gallina quan a les set del matí veig en les notícies de la tele que ja hi ha problemes de trànsit. M’imagino que com molt tard les persones que estan immobilitzades s’han aixecat a les sis del matí i una hora desprès estant perdent el temps de la seva vida en un embús que potser amb un altre hàbit de vida se’l podrien haver estalviat.

Mereix la pena passar-se de dos a tres hores cada dia en cotxe per un sou que guanyaríem igualment treballant a 30 minuts de casa descomptant les despeses de desplaçament i potser fins i tot els dinars?

Sempre he treballat a prop de on visc o he intentat viure a prop de la feina.

Espero poder-ho fer en el futur. El meu temps és massa valuós per perdre’l fent cua.

De veritat, no fa falta el Quart Cinturó. És una estafa a la butxaca del ciutadà.

Que passeu un bon dia.

 

saber vendre’s a un mateix

Sovint em diuen que no em sé vendre i que no em valoro el que realment em mereixo.  I és veritat. He estat una persona insegura i acomplexada, però d’ençà uns anys cap aquí el meu tarannà ha variat. Ara sóc una persona segura i descomplexada però continuo sense saber com vendre’m i això ara que no tinc feina seria molt important de desenvolupar.

Però si jo no sóc així com em puc convertir?

Aprenent. I com es fa això? Doncs posant més pa que mantega, suposo. No ruboritzar-se i mostrar-se segur d’un mateix. Al principi tot serà una mica complicat perquè a mi no m’agrada enganyar i el que haig d’aconseguir és que l’entorn s’adoni del que sóc capaç. Perquè de capaç ho sóc i això es demostra amb les tasques que he desenvolupat els últims anys en el meu poble i el reconeixement que he tingut.

De vegades la vida dóna molts tombs i a mi m’ha tocat viatjar en una muntanya russa, però en lloc de pujar i baixar els últims anys només he fet que baixar, baixar i baixar.

Mala sort? No. He pres decisions correctes que no han fructificat en una estabilitat laboral. En una de les decisions que vaig prendre per canviar de feina ho vaig fer aconsellat per una assessoria que em va aconsellar que canvies sense pensar-m’ho. Ells han tingut la mateixa sorpresa que jo quan s’han adonat de que qui em va contractar era un cràpula, lladre, estafador, mentider, inepte i tots els adjectius negatius que us podeu imaginar. La decisió hagués estat la correcte en un context de gent honesta.

Sempre he pensat que no hi ha mal que per bé no vingui.

Ara no hi ha feina. Tinc 50 anys i estic fent el que toca. Estudiar anglès, fer cursets, jornades i seminaris que tinguin a veure amb la meva professió, comptable, i en el que m’agrada, la informàtica.

Tinc ganes de canviar de feina. La comptabilitat m’ha donat molts mals de cap, problemes, estrès, …….malalties. I treballar amb segons quines persones em produeix un malestar increïble que voldria estalviar-me’l.

He vist que tinc una escletxa en la que puc intentar obrir-me pas. La de formador en informàtica. Tinc paciència i em faig entendre. Ara només em falta disposar de l’oportunitat per donar-me a conèixer.

He conegut un home en un dels cursos que estic fent que m’està animant a donar aquest pas.

En política sempre s’ha dit: “la política et facilita estranys companys de viatge”. A la vida dels homes i dones del carrer també.

Sempre et trobes una bona persona al lloc a on menys t’ho esperes.

Gràcies Cris.

Que passeu un bon dia.

 

Loquillo

Llegeixo l’entrevista que publica El País el 23-10-08.

“Aquí se tiene una imagen de mí muy unida a los ochenta porque a partir del 92 mis discos desaparecieron de la radio. Hay gente que piensa que ya no me dedico a esto. Es más, te vas al interior de Cataluña y creen que me retiré hace años porque no existo”, lamenta el rockero, de paso por la capital catalana para presentar Loquillo, leyenda urbana, un documental de Carles Prats con el que hoy (23-10-08) se inaugura el festival In-Edit.

I aleshores perquè se inagura un festival amb un documental a on ell és el protagonista?

Tots sabem el que lis va passar a Fernando Esteso i a Andrés Pajares.Que no van saber evolucionar.

No serà que estàs passat de moda?

“En Cataluña, si eres un artista que no perteneces al pesebre, mal asunto”.

Pot ser que no tinguis res nou a aportar i que encara estiguis assegut en la teva poltrona plena de pols dels anys 80?

En el vestíbulo de un hotel, algo agobiado porque la normativa no le permite fumar -”qué moda de mierda”.

Moda de merda? En quin món viu aquest tiu? Fumar mata xaval!!!!

“Uno tiene cierto cariño a su tierra y lo mío sólo es un ejemplo más. Hay grupos actuales que siguen teniéndose que ir de aquí para poder grabar y hacer giras. Han pasado casi 30 años desde que nos fuimos a Madrid para grabar porque las compañías que estaban en Barcelona se habían mudado allí. Se largaron. Eso no ha cambiado y eso es lo duro”.

La pela és la pela. Que has fet tu per la cultura del teu barri? O es que els ciutadans que no som artistes per nassos hem de mantenir als que diuen que ho són?

Loquillo habla sin rabia, como el que ya lo tiene asumido.

Ja noto la seva tranquilitat.

“Lo duro es, también, que existan muchos festivales modernos en Barcelona, la mayoría subvencionados, mientras que se cierran los pequeños locales donde los chavales empiezan a tocar. Eso incide y va a dejar dentro de poco a esta ciudad sin nada. Nos montarán el superfestival de techno, pero, ¿dónde está el talento de aquí?”.

El talent hi continua però segurament el fum de les cigarretes que fumes no te’ls deixa veure. Xaval que estem al 2008!!!! Espabila noi!!!!

Como consuelo ante la falta apremiante de nicotina, Loquillo apura una cerveza.

Ara a part de fer-se mal be els pulmons es vol destrossar el fetge.

Mantiene su tonillo punk, que otros catalogan de macarra.

Doncs jo sempre li he vist com si ho fos un macarra, xulo de merda, afegiria jo. Ves per on mai acabes de conèixer a ningú totalment.

Público no le falta. Lo demostró hace poco en un abarrotado concierto en el Auditori.

Nostàlgics dels vuitanta que no evolucionen i que segurament havien vingut de Donosti?

Su cabreo no es con la gente de la calle, sino con el tinglado oficialista.

Clar que ha de dir sinó? Ha de defensar el seu negoci no sigui que no li comprin el seu nou disc i acabi de perdre els seus últims incondicionals.

Parte de sus seguidores, sin embargo, no le ha perdonado el cambio de registro: aunque ahora cante a poetas, quieren seguir escuchando el Cadillac solitario. Es decir, la nostalgia por los Trogloditas, consumidos por las disputas y por las drogas duras, aunque él presuma de no haberse metido nunca “un pico”.

Vaja, vaja ja comença a sortit la llum el fons de la qüestió.

Añoranza también por una época salvaje, en la que salían a navajazos de sus conciertos madrileños en Rockola. O lo que es lo mismo: la dosis necesaria de leyendas.

Mira, violents i antisocials. Gent amb criteri i amb visió de futur.

“Cuando me preguntan de dónde soy siempre contesto que barcelonés del barrio del Clot. No digo ni catalán, ni español. Ésa es mi identidad”.

Doncs em sembla bé. És com dir “jo sóc ciutadà del món”. Aquest és un separatista del barri del Clot. Un clotista.

“Llámale cuestión política o lo que sea, pero en Cataluña si eres un artista que no perteneces al pesebre, mal asunto. Y el pesebre es grande y chupan muchos de él. Los artistas del régimen siguen existiendo, aunque ahora sean socialistas. Pero, en el fondo, no hablo de ningún partido, porque lo hacen todos”.

No? Caramba a mi m’ha semblat que sí que parlava. Clar com que segurament estava patint el síndrome d’abstinència quan li feien la pregunta ja no sap ni el que contesta.

-En definitiva, que no piensa volver…

-No. Mi generación está dolida..

Per mi no fa falta que torni ja es pot quedar a Donosti.

Pero lo importante es la gente que empieza.

Doncs si és important perquè no montes uns estudis perquè puguin fer les seves gravacions? Egoista de merda.

Que passeu un bon dia

 

No hi ha canvi climàtic

Es veu que no. El del bigotet que va governar el país veí i que ens va maltractar diu que no. Segurament ha begut vi i ara li dóna per dir tonteries.

Els del seu partit ja s’han desmarcat d’aquestes declaracions.

Llegeixo l’article de l’Antoni Bassas i dono gràcies a l’univers per haver-nos donat un periodista com la copa d’un pi, molt a pesar d’alguns polítics socialistes catalans que parlen de costra nacionalista.

El del bigotet també vol ser president del Real Madrid (per raons obvies no posaré l’enllaç) però pel que sembla la borratxera encara li dura perquè no té prou antiguitat per poder-ho ser.

També vol influenciar perquè en Zapatero no assisteixi a la cimera del 15 de novembre dels països més rics i dels emegents.

No vull estendre’m massa sobre el petitonet del bigoti feixista.

Això sí, li haig de donar les gràcies perquè per les seves accions m’ha fet un independentista convençut. A mi i a uns quants milers més.

Que passeu un bon dia.

 

Hi ha vida extraterrestre?

Amb la quantitat de sistemes solars que hi ha al univers, sens dubte que hi ha vida en un punt indeterminat de tant ampli espai.

El tipus de vida, si tenen aspecte humà, si respiren oxigen, si gaudeixen (o pateixen) intel·ligència, i altres aspectes seran determinants segons en quin moment de la seva evolució han determinat un sender igual o diferent al nostre.

El meu humil parer és que sí. Hi ha vida extraterrestre. A on? Ves tu a saber.

Em marejo només d’intentar fer-me a la idea quan els científics parlen de 10.000 anys llum. Si la velocitat de la llum és de 299.792.458 mts/seg estaríem parlant de 94.542.549.554.880.000 km. Sincerament, no sé ni com es pot dir aquesta xifra.

A una distància tant enorme pot haver-hi vida i nosaltres no tenir ni idea.

De jovenet em vaig aficionar al tema OVNI i llegia com si fos la bíblia a un tal Erich Von Däniken.

Si no tens altre cosa a fer i tens un certs interès per aquest temes a la xarxa tens multituds de llocs a on poder “investigar”.

De sempre hi ha hagut coses que m’ha cridat l’atenció. Coses que s’etiqueten fetes pels déus perquè és impensable que l’ésser humà les hagi pogut fer.

De sempre m’he preguntat que pensaria un indígena de l’Amazones si veies aterrar a un paracaigudista amb llanterna, fusell, visor nocturn, ràdio, llums d’emergència. Per ell seria un déu. O no?

Doncs imaginar que en els temps bressols de la nostra civilització hagués pogut passar una cosa semblant no és tant descabellat. I si no clica sobre els següents enllaços i desprès continua llegint:

· Astronauta de Teotihuacán.

· Astronauta de Palenque.

· Astronautes precolombins.

Ara reprenc el fil de l’inici del present article i em pregunto de nou: “existeixen els extraterrestres?”.

Que tingueu un bon dia.

 

La suposada teoria de la conspiració econòmica

No sé si hi ha. És més, jo no tinc ni idea d’economia, però tot això fa olor de podrit. Conspiracions i manipulació dels poderosos sempre hi ha hagut i si no cliqueu aquí o aquí. Tot això que està passant ara és molt estrany.

La borsa va perdent valor. Els bancs no tenen líquid. El petroli fa coses veritablement estranyes.

Els plans de pensions, el meu pla de pensions, van perdent valor. A l’Argentina ja temen un altre “corralito”, en aquest cas gràcies al Carlos Medem (no hi posaré cap enllaç). Si el poble argentí el va votar, ara que li reclami.

Bush no convida a Zapatero el 15 de novembre a la cimera dels països més forts econòmicament. El Bush és tant imbècil com sempre. I l’Aznar (tampoc penso posar un enllaç) més imbècil perquè pel que sembla li va darrere de l’americà perquè ZP no assisteixi. Vaja manera de fer pàtria (espanyola).

Llegeixo als experts en economia i tots, absolutament tots exposen els seus raonaments i no deixen de dir “ja ho deia jo”, però ningú d’aquests gurús va tenir prou influència per fer canviar el destí del món.

Quan la política del Banc d’Espanya era restrictiva i previsora se la va atacar de ser massa proteccionista. Ara resulta, segons diuen, que el sistema financer espanyol és més sòlid que altres economies que, en principi, són més avançades.

Tothom opina i molts no saben del que parlen, com jo. Però molts dels que parlen no reconeixen, i no ho faran, que ells també estaven apuntats al carro del neoliberalisme i que ara aplaudeixen les ajudes dels governs per salvaguardar una civilització, la capitalista, que hauria de reflexionar sobre el futur, però no refonent el capitalisme si no més bé mirant de fer un món molt més humà, respectuós i veritablement més civilitzat que aquest que hem viscut els últims cents anys.

Recordeu, el capitalisme, el feixisme i el comunisme van matar setanta milions (70.000.000) de persones durant la segona guerra mundial. Desprès va venir la guerra de Corea, Vietnam, les guerres civils de l’Amèrica llatina, les purgacions de l’Unió Soviètica, la guerra Iran-Irak, la primera guerra del golf, la segona guerra del golf.

No creieu que les persones mereixem un millor destí?

Que passeu un bon dia.

 

Xarxa espacial tridimensional de la nostra existència.

Tres quarts de dotze de la nit i m’anava a dormir sense escriure el meu article de cada dia.

Baixo les escales i torno al despatx. Encenc de nou el portàtil i de cop em trobo amb la pàgina en blanc.

No sé que posar, ni de quin tema tractar.

Em ve al cap el que he fet avui: portar la filla al institut, rentat els plats, anar al gimnàs, estudiar anglès, fer el dinar, posar la taula, anar a la tercera sessió de seguretat informàtica a l’empresa i a la quinta classe de introducció al full de càlcul. No sembla massa interessant. O sí.

Molta gent es pensa que jo sé molt de informàtica. Sí si em compares amb qui no sap. Aquests tres dies he estat amb gent que en sap i molt. M’he trobat còmode i també m’he adonat que sóc un ignorant.

Segur que a vosaltres també us ha passat alguna cosa semblant. En segons quins cercles som uns experts i segons en quins altres som un ignorants. Podríem dir que es la dualitat de l’ésser humà? No.

Cadascú de nosaltres ens movem en diferents cercles. El familiar, el de les amistats, el de la feina, el de l’entitat a la que pertanyem. Els cercles poden estar connectats entre sí o no tocar-se. Aquests cercles podríem dir que estan en un pla horitzontal. En un pla vertical podem posar els cercles del coneixement i del estatus social.

En alguns punts els cercles es toquen, o no. Ara ja tenim la xarxa espacial tridimensional en la que és desenvolupa la nostra vida.

És poden donar situacions curioses com per exemple que algú de la feina conegui a algú de l’entitat de la que formes part o que algú que suposadament té menys estatus social que tu conegui o tingui relació amb altre que tu coneixes i que en té una posició social més alta que la teva. No vull que es mal interpreti lo de la posició social. Tots sabem que hi ha qui té més recursos (de qualsevol tipus) i qui no en té. Entre els dos hi ha una gran capa social. Uns tenen més, altres tenen menys. Tots haurien de tenir els mateixos drets i obligacions, però sabem, perquè ja tenim una edat, que no sempre és així.

Hi ha uns estudis sociològics que diuen que entre qualsevol de nosaltres i l’emperador de Japó hi ha sis intermediaris. Es a dir, Fulano 1 coneix a Fulano 2 que coneix a Fulano tres i així fins al Fulano sisè que coneix a l’emperador del Japó. Sembla impossible no? Doncs es veu que està més que comprovat.

Com deia abans els cercles de relacions es poden tocar o no. Sovint en uns cercles som bons i en altres ens toca fer de dolents. Dependrà del pla del cercle en que ens trobem.

Qui no ha conegut a un grandíssim cabró que en canvi a casa és un magnífic pare?

O al revés.

Sí o no?

Que passeu un bon dia.

P.D.: Perdoneu pel títol no m’he pogut ressistir a posar una cosa tant escandalosament cridanera.

 

Seguretat informàtica

Estic assistint a unes jornades de seguretat informàtica per a les empreses. Em sorprèn la poca assistència a tres sessions de suma importància per a la protecció de les dades dels sistemes informàtics.

No m’estranya que passi el que passa. Una de les màximes en que s’està insistint en aquest seminari és que mai hi ha prou seguretat. I pel que he vist fins ara és veritat.

El perills poden venir de l’exterior i del interior. Poden ser provocats per les màquines o per les persones. El mal potser conscient o inconscientment. El error més tonto, més innocent , pot causar el més gran mal de tots els imaginables.

Un dels perills és que el nostre comercial que té en dipòsit un portàtil de l’empresa li deixi al seu fill per jugar per Internet mentre que ell gaudeix del partit de futbol del seu equip preferit.

Altre és que el nostre propi gerent ens exigeix que per ell no li posem contrasenya en el seu ordinador.

Els protocols de seguretat són importants, molts importants per a la protecció.

Les empreses tenen dos actius molt importants: Les dades i els seus empleats.

Una empresa que no cuidi les seves dades les pot perdre i si això succeeix és molt probable que hagi de tancar en menys de dos anys.

La ironia és que les empreses es gasten fortunes en coses increïblement inútils i no volen invertir en seguretat. I és per la falta de seguretat que les dades és roben o es perden per sempre.

Els propietaris de les empreses, els seus dirigents, els responsables del negoci haurien de reflexionar sobre que els podria passar a les seves empreses si demà perden totes les dades. Ja ho dic jo: desastre total.

Lamentarem no haver portat a terme totes les previsions per a la protecció de les dades. I a més intentarem que el responsable d’aquest guirigall sigui la persona a la que no hem aprovat els pressupostos per dotar d’eficàcia al sistema per salvaguardar la nostra informació.

Serà millor que ens repensem si ens comprem un cotxe nou o adquirim els mitjans necessaris per salvaguardar el nostre patrimoni que és la nostra empresa fruit del nostre esforç.

Em sembla vergonyós tant sols pensar que haig de decidir-me entre una cosa i un altre.

Falta encara molta cultura tecnològica. Comprem l’últim gadget que surt al mercat i el que és més que probable és que ni tant sols el sapiguem fer funcionar. Encara afegeixo més, segur que ni ens fa falta.

Siguem més conscients. Escoltem als professionals. Apreciem l’esforç dels nostres empleats que lluiten per protegir el nostre negoci. Prestem atenció a l’entorn més proper i prenguem les decisions més encertades.

La diferència entre una inversió i una despesa és el resultat de la gestió.

Si invertim en seguretat i hem aconseguit la protecció de les nostres dades en un moment crític hem invertit correctament en el negoci.

Si invertim en seguretat però no el suficient per dotar al sistema de prou protecció acabarem tenint la despesa de intentar recuperar les dades que no hem sabut protegir amb prou professionalitat. Temps i diners.

Tu mateix.

Que passeu un bon dia.

 

La calor del seu cos

Relat d’actualitat

Vaig a dormir sovint més tard que ella. En el seu costat del llit està tota recargolada. Habitualment té fred, per tant dorm en pijama.

A mi, tonto no sóc, m’agrada arribar a l’estància i comprovar que està nua esperant-me. No pas pel que podeu pensar, que sí, però és per gaudir la proximitat de la seva pell tocant la meva. El seu calor corporal és força agradable i suposo que em recorda quan estava jo dins la meva mare.

M’apropo discretament, sense soroll i evitant moviments bruscos. Mica a mica em poso al seu costat i tocant-la lleugerament comprovo l’escalfor que emet el seu cos. Una calor solidaria i reconfortant.

Sentir-me a prop seu es transportar-me al cel dels infants. Em dona confort. Una certa seguretat m’envaeix al saber-la al meu costat. Em resulta més fàcil agafar la son quan sento aquesta sensació.

És de matinada i m’he mogut. La busco dins del llit per saber a on esta i apropar-me de nou a ella. Es força agradable i una acció reconfortant estar al seu costat i gaudir del que jo li dic que és el meu termòstat

És un ritus nocturn quan vaig al llit aixecar el llençol per saber si aquesta nit dormiré com una marmota al seu costat o ho faré a la punta del llit perquè aquesta nit ha decidit dormir en pijama.

Avui ja he comprovat que dormiré com una marmota.

Quan desperteu que passeu un bon dia.

 

La setmana pel davant. Part 2

Doncs és dilluns al vespre i ja hi ha canvis.

Quan he anul·lat la meva assistència al Parlament de Catalunya per incompatibilitat amb la meva agenda de formació he rebut un missatge que anul·laven la sessió de presentació d’un programa d’ERP al Parc Tecnològic del Vallès (PTV).

De cop i volta tinc dimecres al matí lliure.

Que faré?

Doncs aniré al gimnàs ja que com estic gros i tinc 50 anys em senta molt bé l’exercici que faig. És un gimnàs que tenim al poble. L’amo, en David, és un jove molt agradable i l’ambient és com molt familiar.

També intentaré esforçar-me en repassar l’anglès que m’està constant més del que jo desitjava.

La meva recerca per fer de professor de informàtica no m’està agradant massa ja que pel que he vist fins ara no es guanyen masses diners. Pot servir com a complement del teu sou si tens disponibilitat horària.

De comercial de informàtica està la cosa xunga, al menys de moment.

Aquesta tarda he assistit a la primera de tres sessions sobre Seguretat Informàtica a l’Empresa que s’imparteix al Centre Tecnològic Universitari de Granollers (CTUG).  El curs està impartit per Francesc Sanfèlix de l’empresa Tecnopime.

Quan ha dit el nom de l’empresa (Tecnopime) m’ha fet gràcia ja que conec a l’amo, l’Enric Segovia.

A l’Enric el vaig conèixer quan era un dels tres socis de APEN ja fa d’això uns quants anys. A més dóna la casualitat que la seva germana havia treballat en la mateixa empresa d’arts gràfiques que jo però no vàrem coincidir.

Tinc un bon record d’APEN, de l’Enric Segovia i de l’Amador Pernia, altre dels socis. Sempre que he trucat per qualsevol incidència he tingut una resposta molt professional.

Com deia abans, aquest seminari sobre Seguretat Informàtica a l’Empresa és força interessant i estic aprenent molt. En tres hores m’ha assabentat molt de les coses que passen pel món informàtic.

Excepcionalment he fet aquest afegit a La Setmana Pel Davant perquè ha estat un dia una mica intens i amb unes quantes variacions.

Com sempre, que passeu un bon dia.

 

La setmana pel davant

La setmana pel davant

Aquesta setmana en la que entrem ja començo ha anar carregat de “feina” i això que estic aturat.

Dilluns al matí lliure, aniré al gimnàs. Possiblement serà l’únic dia que ho podré fer durant aquesta setmana sempre i quan el mal de l’espatlla m’hagi passat.

Dilluns a la tarda toca Seguretat Informàtica a les 16h i  Introducció al Full de Càlcul a les 18h30m durant tres dies. Aquests curs els faig al Centre Tecnològic Universitari de Granollers (CTUG)

Dimarts i dijous toca Introducció al Flash. De moment estic content de haver-me apuntat a aquest curset d’iniciació.

Dimecres al matí vaig al Parc Tecnològic del Vallès (PTV) a una presentació d’un programa de gestió empresarial.

Per la tarda del mateix dimecres assistiré a una sessió del Parlament de Catalunya.

Dimarts, dijous i divendres al matí continuo amb el curs d’anglès. L’edat no perdona i m’està costant bastant més del que seria desitjable.

Sempre he cregut que la formació contínua és necessària i el que lamento profundament és no haver tret cap carrera. Em vaig treure de manera figurada l’espina fent alguns cursos a l’@teneu Universitari de l’Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Res comparable però molt interessant.

De totes maneres, com veieu, per estar aturat no paro quiet.

Que passeu un bon dia.

P.D.: Començo a avaluar amb serietat canviar de professió. De moment penso en comercial de software de gestió o de professor de informàtica.

 

Reinventar el capitalisme

Reinventar el capitalisme?

I això com es fa?

Doncs estafant al ciutadà. Com si no?

D’aquesta manera els mateixos xucladors que ens han portat cap el desastre financer podran viure un temps més de les mamelles de les vaques que som la resta dels contribuents.

Aquesta, però, serà, ha de ser, una solució temporal. La veritable situació passarà perquè cadascú de nosaltres, els que creiem que vivim en el primer món, baixem les nostres expectatives de benestar i ens comencem a fer a la idea que cal un decreixement en la nostra civilització i una millor i més justa justícia social a nivell planetari. Els que fins ara hem gaudit d’un bon sistema de vida ho passarem cru. Això qui hagi gaudit d’aquest bon sistema de vida occidental que no és el meu cas i que que per tant, en principi, no ha de representar massa sacrifici per mi.

Els beneficiats d’aquest decreixement seran els fill que heretaran la terra. A els pobres lis tocarà ballar amb la més lletja si estan acostumats al consumisme, però no els queda cap altre remei. És el que hi ha. Guanyaran, això sí, amb més solidaritat, més justícia (espero), més seny i molta, moltíssima més humanitat. No els quedarà cap altre solució. L’alternativa no me la vull ni tan sols imaginar.

Deixarem de viatjar, de comprar l’últim gadget tecnològic, de malbaratar recursos, estalviarem energia, milloraran els transports públics (hi confio en això), no comprarem coses inútils i mirarem, ens esforçarem en el reciclatge i cuidarem fins a la bogeria col·lectiva el medi ambient. En aquest últim terme ens juguem el futur. Dictadura mediambiental. Segur.

El reajustament de la civilització occidental amb el tercer món serà el més semblant a un moviment pendular, sense retorn, passarà inevitablement per la pèrdua de privilegis i de la qualitat de vida per occident per anar cap a la millora de la qualitat de vida pel tercer món fins a un cert equilibri si dona temps i no ens hem carregat l’entorn.

Inevitablement, en una societat individual i egoista com la d’occident la pèrdua de privilegis i de qualitat de vida comportarà convulsions que seran de difícil solució.

Ningú vol perdre el que altres han guanyat per ell i no està predisposat a que altres és beneficien de la seva pèrdua.

Només hi ha dos camins. O ens fem a la idea i col·laborem o lluitem contra el que és inevitable i patim.

Segurament al final dels feliços anys vint del segle passat, desprès del crack del 29, l’amenaça de la foscor també es faria evident i per això els moviments feixistes, disfressats de socialisme van guanyar-se el beneplàcit dels ciutadans que havien vist com d’una opulència relativa passaven a la més paupèrrima de les existències. Espero pel nostre be que en aquesta ocasió no es repeteixi la mateixa tessitura.

Obro els ulls i veig com surt el sol. El cel, a l’horitzó, és ataronjat. El silenci domina l’espai. La pau és infinita. Que ha passat? Sóc viu? Tot ha acabat? És un somni?

No. Tot just el mal son acaba de començar. Les conseqüències estan per arribar. Si sou creients, aneu al vostre temple i demaneu pietat. El mal està a les portes i nosaltres encara no ens hem adonat.

Que passeu un bon dia.

 

Empresaris vinguts a menys, falsos emprenedors, en definitiva lladres i alguns estafadors, fantasmes diria jo.

Avui he llegit un article d’en Marc Vidal a la Revista del Vallès que reflecteix el que sento cap a determinats personatges que pul·lulen pel nostre univers conegut. Em penso que mai he estat tant d’acord amb una opinió com aquesta fins i tot penso que és possible que hagi estat una mica dur. Ja era hora que algú poses noms a tant sinistres personatges vinguts a menys. A més d’un el trobarem en uns pocs mesos de pidolaire pels carrer. I si no al temps.

Capitostos vinguts a menys. Rics imaginaris. Empresaris temporals. Triomfadors momentanis. I perquè no dir-ho, estafadors, lladres, mentiders, inútils, ineptes, creguts, fantasiosos, somiadors de pacotilla, falsos, estúpids i en definitiva pobre gent.

Endeutats fins a les orelles amb crèdits innecessaris per gaudir d’unes vacances o un cotxe millor que del veí, ara es troben sense un euro i no saben com sortir-se per tirar endavant un castell construït en l’aire que no suporta ni la més minsa de les brises que ens podem imaginar.

I ara què?

Qui és el responsable d’aquest guirigall?

L’emprenedor somiador de truites o el banquer que li ha deixat els diners?

Ambdós són culpables i haurien de pagar pel que han fet. Persones que depenien de la feina que feien per ells es veuen ara abocades a passar penúries per unes promeses incomplertes i per una mala gestió d’uns incompetents que ens han fet creure als innocents que hi havia vida a on la terra és erma.

Mala peça al teler.

I desgraciadament qui pagarà? Doncs pregunta innocent. Els de sempre està clar. El ciutadà de peu. El que paga els impostos. El que té una nòmina. El que declarà tot el que guanya perquè no pot amagar res. Pobre diable. Gràcies pel teu suport i espero que aguantis molt de temps.

Els rics de veritat i els “llestos” vinguts a menys se les busquen i repesquen per pagar res millor que deu.

Infame el món a on ens trobem. La justícia ja fa plorar més que riure. A on anirem a parar si ningú posa remei? Al infern de cap i peus sense perdre el temps, ni excusa, ni justificant, no hi ha salvació per aquell que ha actuat com una cigala en lloc de formiga i que no ha sabut treballar pel demà i només ha pensat pel pa d’avui. Ara pagarà ell per inconscient i el que és pitjor els empleats que van confiar en ell. Empleats que augmenten la llista d’aturats pel mal cap d’un cabró de merda que mentre facturava es creia el rei i ara en època de vaques flaques ha de vendre l’or comprat per fer lluir la seva esposa com si fos un anunci de neó fent creure que ell era un triomfador quan la realitat demostra que no hi ha res pitjor que un imbècil al timó amb personal al seu càrrec i sense més recursos que una única neurona en el seu caparró.

Que passeu un bon dia.

P.D.: Repassant el text trobo a faltar unes quantes comes però de veritat us dic que no en tinc ganes de mirar a on han de parar. Respireu quan pugueu i si no enteneu les meves paraules llegir-les de nou (no us farà mal) i   potser podreu entendre la mala llet que porto dins del cos per creure en gent que no es mereixen ni un mal pensament meu.